4.1. Anatomia de l’aparell respiratori

L’aparell respiratori humà és l’aparell encarregat de captar l’oxigen (O2) de l’aire i de desprendre el diòxid de carboni (CO2) , molècules implicades en la respiració mitocondrial.

Les cèl·lules necessiten O2 per poder obtindre l’energia necessària a fi de desenvolupar les seues funcions vitals, mitjançant l’oxidació de la matèria orgànica (procés que té lloc en els mitocondris de la cèl·lula i que s’anomena respiració cel·lular). Aquesta matèria orgànica l’obtenen dels nutrients que han entrat via aparell digestiu i que l’aparell circulatori els hi ha portat. Aquest també s’encarrega de l’eliminació dels productes resultants de la respiració com el CO2 que pot ser problemàtic si es troba en gran concentració (provocaria l’aparició d’àcid carbònic, una baixada de pH i, per tant, la desnaturalització de les proteïnes).

Parts de l’aparell respiratori.

L’aparell respiratori humà està constituït per les fosses nasals, la faringe, la laringe, la tràquea, els dos bronquis i els dos pulmons. El pulmó dret té tres lòbuls i l’esquerre dos. Cada lòbul presenta centenars de lòbuls secundaris o lobulets. Els bronquis a l’entrar en els pulmons es ramifiquen apareixent els bronquíols, que es tornen a ramificar entrant cadascun en un lobulet, on al ramificar-se de nou formen els capil·lars bronquials que acaben en els sàculs pulmonars, les parets dels quals presenten expansions globoses cridades alvèols pulmonars. La major part de la superfície interna de les vies respiratòries presenta cèl·lules productores de moc, substància molt viscosa on queden adherides les partícules que porta l’aire i que presenta substàncies antibacterianes i antivíriques. Amés les fosses nasals, la tràquea, els bronquis i els bronquíols presenten internament cèl·lules ciliades que mouen el moc cap a la faringe d’on per deglució passarà a l’esòfag.

  1. aparatorespiratorio6titulosOrificis nasals. Són dos orificis que comuniquen l’exterior amb les finestres nasals, a l’interior de les quals hi ha uns pèls que filtren l’aire i unes glàndules secretores de moc que retenen la pols i humitegen l’aire.
  2. Fosses nasals. Són dos àmplies cavitats situades sobre la cavitat bucal. En el seu interior presenten uns replecs anomenats cornets, que frenen el pas de l’aire, afavorint així la seva humidificació i escalfament.
  3. Faringe. Conducte d’uns 14cm que permet la comunicació entre les fosses nasals, la cavitat bucal, l’oïda mitjà (a través de les trompes d’Eustaqui), la laringe i l’esòfag.
  4. Boca. Permet l’entrada d’aire però sense el filtrat de pols i l’humidificació que proporcionen les fosses nasals.
  5. Laringe. És un curt conducte d’uns 4cm de longitud que conté les cordes vocals.
  6. Cordes vocals. Són dos replecs musculars i fibrosos que hi ha a l’interior de la laringe. L’espai que hi ha entre elles es denomina glotis i dóna pas a la tràquea. Constitueixen l’òrgan fonador dels humans.
  7. Cartílag tiroide. És el primer cartílag de la tràquea. Està més desenvolupat en els homes. En aquests provoca una prominència en el coll denominada la nou del coll i una veu més greu.
  8. Tràquea. Conducte d’uns 12cm de longitud i 2cm de diàmetre, constituït per una sèrie de cartílags anulars tancats per darrere per fibres musculars, per a evitar així frecs amb l’esòfag quan per aquest passen aliments.
  9. Pulmons. El dret té tres lòbuls i l’esquerre només dos.
  10. Músculs intercostals externs. Són els que aixequen les costelles per augmentar el volum de la cavitat toràcica i així produir l’inspiració.
  11. Costelles
  12. Pleures. Són dues membranes que envolten els pulmons. L’espai que hi ha entre elles està ple de l’anomenat líquid pleural. La seva finalitat és evitar el frec entre els pulmons i les costelles.
  13. Cavitat toràcica. És la cavitat formada per les costelles i l’estèrnum on s’allotgen els pulmons.
  14. Bronquis. Són els dos conductes en els que es bifurca la tràquea
  15. Bronquíols. Són les ramificacions dels bronquis. Les últimes ramificacions originen els anomenats capil·lars bronquials que finalitzen en els sàculs pulmonars, que són cavitats amb nombroses expansions globoses denominades alvèols pulmonars. Considerant els dos pulmons hi ha uns 500 milions d’alvèols.
  16. Diafragma. És tracta d’una membrana musculosa que durant la inspiració descendeix permetent la dilatació pulmonar i durant l’espiració ascendeix afavorint el buidatge dels pulmons.

Deixa un comentari