5.6. Els sentits del tacte, l’olfacte i el gust

Tacte

El sentit del tacte és l’encarregat de la percepció dels estímuls que inclouen el contacte i la pressió, els de temperatura i els de dolor. El seu òrgan sensorial és la pell. La majoria de les sensacions són percebudes per mitjà dels corpuscles, que són receptors que estan tancats en càpsules de teixit conjuntiu i distribuïts entre les diferents capes de la pell. Les capes de la pell es diuen epidermis, dermis, i hipodermis.

Si et pregunten quin és l’òrgan més gran del cos, el més probable és que responguis que el cor o potser els pulmons. No obstant això, la resposta correcta és: la pell, que a més és l’òrgan de major sensibilitat tàctil.

A través de la pell percebem tot tipus de sensacions, cadascuna de les quals té receptors específics: la sensació tàctil -contacte-, la pressió, el fred, la calor i el dolor. S’estima que a la pell humana existeixen al voltant de quatre milions de receptors per la sensació de dolor, 500 mil per a la pressió, 150 mil per al fred i 16 mil per la calor.

Els corpuscles de la pell

La majoria de les sensacions són percebudes per mitjà dels corpuscles, que són receptors que estan tancats en càpsules de teixit conjuntiu i distribuïts entre les diferents capes de la pell -epidermis, dermis i hipodermis, des de la superfície cap a baix-.

• Els receptors encarregats del tacte o de la sensació de contacte són els corpuscles de Meissner, que ens permeten adonar-nos de la forma i grandària dels objectes i discriminar entre el suau i el aspre.
• Els corpuscles de Pacini són els que determinen el grau de pressió que sentim; ens permeten adonar-nos de la consistència i pes dels objectes i saber si són durs o tous. En alguns casos, el pes es mesura d’acord a l’esforç que ens causa aixecar un objecte. Per això es diu que el pes se sent per el “sentit muscular”.
• Els corpuscles de Ruffini perceben els canvis de temperatura relacionats amb la calor -la nostra temperatura normal oscil·la entre els 36 i els 37 graus-. Especialment sensible a aquestes variacions és la superfície o cara dorsal de les mans.
• Mentre, els corpuscles de Krause són els encarregats de registrar la sensació de fred, que es produeix quan entrem en contacte amb un cos o un espai que està a menor temperatura que el nostre cos.

Les diferents impressions del tacte són transmeses pels diferents receptors a l’escorça cerebral, específicament a la zona situada darrere de la cissura de Rolando.

El dolor

El dolor té els seus propis receptors, anomenats àlgids, que són terminacions lliures -nervios- presents en gairebé tots els teixits del cos, en la part més profunda de l’epidermis i distribuïdes entre les càpsules dels diferents corpuscles. Quan l’estímul supera els límits normals -fred per sota dels 0 ° Celsius, calor per sobre dels 70 ° C, pressió excessiva, punció o esquinç de la pell- és captat per aquestes terminacions, produint-se el dolor. Per exemple, si la pell entra en contacte amb un paper en flames, la sensació ja no és de calor, sinó de molt dolor.

Quan les cèl·lules són danyades, alliberen substàncies que provoquen un impuls que sorgeix de les terminacions nervioses. Un cop transmesa la informació al cervell, s’alliberen endorfines, que bloquegen el dolor. El mateix fan els analgèsics, per mecanismes diferents.

Els impulsos dolorosos arriben al cervell a través de dos tipus de fibres nervioses, amb diferent velocitat de transmissió: les ràpides, de 12 a 30 metres per segon (m/s), i les lentes, de 0,5 a 2 m/s . És per això, que hi ha dos tipus de dolor: el ràpid, que és agut, breu i molt ben localitzat, que fa que reaccionem retirant la part del cos afectada; i el lent, que és un dolor intens però difús, que es manté fins que es alleuja la zona danyada.

El gust

El sentit del gust actua per contacte de substàncies solubles amb la llengua. L’ésser humà és capaç de percebre un ventall ampli de sabors com a resposta a la combinació de diversos estímuls, entre ells textura, temperatura, olor i gust. Considerat de forma aïllada, el sentit del gust només percep quatre sabors bàsics: dolç, salat, àcid i amarg, cada un d’ells és detectat per un tipus especial de papil·les gustatives.

Les gairebé 10.000 papil·les gustatives que té l’ésser humà estan distribuïdes de forma desigual a la cara superior de la llengua, on formen taques sensibles a classes determinades de compostos químics que indueixen les sensacions del gust. En general, les papil·les sensibles als sabors dolç i salat es concentren a la punta de la llengua, les sensibles a l’àcid ocupen els costats i les sensibles al amarg són a la part posterior.

Els compostos químics dels aliments es dissolen en la humitat de la boca i penetren en les papil·les gustatives a través dels porus de la superfície de la llengua, on entren en contacte amb cèl·lules sensorials. Quan un receptor és estimulat per una de les substàncies dissoltes, envia impulsos nerviosos al cervell. La freqüència amb què es repeteixen els impulsos indica la intensitat del sabor, és probable que el tipus de gust quedi registrat pel tipus de cèl·lules que hagin respost a l’estímul.

L’olfacte

El sistema olfactiu humà: 1: Bulb olfactori 2: Cèl·lules mitrals 3: Os 4: Epitel·li nasal 5: Glomèruls 6: Cèl·lules receptores olfactives.

El nas, equipada amb nervis olfactius, és el principal òrgan de l’olfacte. Els nervis olfactius són també importants per diferenciar el gust de les substàncies que es troben dins de la boca. És a dir, moltes sensacions que es perceben com sensacions gustatives, tenen el seu origen, en realitat, en el sentit de l’olfacte.

Les sensacions olfactòries són difícils de descriure i de classificar. No obstant això, s’han realitzat classificacions fixant-se en els elements químics associats a les olors de les substàncies. Certes investigacions indiquen l’existència de set olors primàries: càmfora, almesc, flors, menta, èter (líquids per a neteja en sec, per exemple), acre (avinagrat) i podrit. Aquests olors primàries corresponen a set tipus de receptors existents en les cèl·lules de la mucosa olfactòria. Lesinvestigacions sobre l’olfacte assenyalen que les substàncies amb olors similars tenen molècules del mateix tipus.

Estudis recents indiquen que la forma de les molècules que originen les olors determina la naturalesa de l’olor d’aquestes molècules o substàncies. Es pensa que aquestes molècules es combinen amb cèl·lules específiques del nas, o amb compostos químics que estan dins d’aquestes cèl·lules. La captació de les olors és el primer pas d’un procés que continua amb la transmissió de l’impuls a través del nervi olfactori i acaba amb la percepció de l’olor pel cervell. Cliqueu aquí per veure i sentir una divertida explicació animada de l’olfacte.