4.6. Biomes aquàtics

BIOMES MARINS

IMG_8852

Els ecosistemes marins estan dintre dels ecosistemes aquàtics. Inclouen els oceans, mars, marismas, etc. La vida va sorgir i va evolucionar en el mar. El mitjà marí és molt estable, si ho comparem amb els hàbitats terrestres o d’aigua dolça. Les temperatures de les grans masses oceàniques varien poc, així com la salinidad de l’aigua (3,5%). La composició iònica de l’aigua del mar és similar a la dels fluids corporals de la majoria dels organismes marins, el que soluciona la regulació osmòtica.

En el mitjà oceànic la llum solar penetra en el mar tan sols uns 200 metres. A major profunditat, les aigües es troben en foscor absoluta. A la zona il·luminada del mar se li denomina regió fòtica. A la zona fosca regió afòtica.

El principal problema en l’oceà és la gran distància entre la zona fòtica (superficial) i els nutrientes (sedimentats en aigües profundes). On hi ha llum per a la producció primària hi ha pocs nutrientes inorgànics, i viceversa. No és d’estranyar, doncs, que les zones amb major productivitat siguin aquelles que les aigües profundes, fredes i carregades de nutrientes afloren a la superfície; tals zones es coneixen com afloraments (“UPWELLING”); en elles el fitoplancton es desenvolupa de manera extraordinària, i pot mantenir una cadena tòfica amb moltes baules; per aquest motiu són les zones més riques en pesca.

DOMINIS

Es poden distingir dos grans dominis en els ecosistemes marins: el domini pelàgic  i el domini bentònic.

Domini pelàgic o de columna d’aigua

 

La massa aquosa, la columna d’aigua salada. Està poblat per organismes granpelàsgics (gransplanctònics, nectònics i neustònics).

  • El neuston, són els organismes que suren a la deriva, en la superfície oceànica o prop d’aquesta, si estan sobre la superfície són el epineuston, mentre si és per sota de la superfície, són el hiponeuston.
  • El plàncton, són els organismes que deriven a mitjan aigua, al ser arrossegats pels corrents marins.
  • El necton, són els organismes nedadors, que poden nedar més ràpid que els corrents marins.
  1. Segons la distància a la costa:
    1. Regió nerítica: zona que va des de la línia mitja entre la marea baixa i la marea alta, fins a la vora de la plataforma continental.
    2. Regió oceànica: aquesta allunyada de la costa, en alta mar, fora del límit de la Plataforma Continental.
  2. Segonslaprofunditat:
    1. Regió fòtica: zona il·luminada.
    2. Zona epipelágica: fins al límit de la plataforma continental (uns 200 m de profunditat). L’única il·luminada, sent, per tant, on es desenvolupa el fitoplancton.
    3. Regió afòtica: zona no il·luminada.
      • Zona mesopelàgica: dels 200 als 1.000 m; molt rica en zooplancton. On es localitza la termoclina permanent (descens marcat i gradual de la temperatura de l’aigua).
      • Zona batipelágica: dels 1.000 als 3.000 m.
      • Zona abisopelágica o abissal: dels 3.000 als 6.000 m.
      • Zona hadopelágica o hadal: més de 6.000 m; és on estan les grans fosses oceàniques.

Domini bentònico o de fons marí

Representa el substrat, el fons marí (rocós, pedregós, sorrenc, fangos). Poblat per organismes bentònics (Que viuen sobre el substrat).

  1. La regió fòtica:
    • Zona supralitoral: Regió d’esquitxades, part costanera, sense vegetació terrestre, o només de tipus desèrtic.
    • Zona mesolitoral: Regió d’intermarees, amb alternança entre exposada a l’aire i submergida pel mar, amb algues.
    • Zona sublitoral: Regió permanentment submergida, sobre la Plataforma Continental Interna, fins a on hi ha vegetació bentònica, amb algues.
  2. La regió afótica:
    • Zona circalitoral: Regió externa de la Plataforma Continental Externa, on no hi ha vegetació bentonica.
    • Zona batial: Regió del Talús Continental de: 200-3.000 m.
    • Zona abissal: Regió del Pis oceànic o de planes oceàniques, amb 3.000-6.000 m.
    • Zona hadal: Zones de subducción o de trinxeres oceàniques de 6.000 a més de 10,000 m.

La Zona litoral es divideix de forma general sobre la base del seu substrat, ja sigui en: Substrat Tou, i en Substrat Dur.

La Costa de substrat tou, és coneguda com PLATJA, ja que tant l’onatge com els corrents, mouen constantment el substrat. La Costa de substrat dur, generalment es coneix com COSTA ROCOSA, on és un penya-segat (sobre l’aigua) o un cantil submergit (sota aigua), on el substrat tendeix de forma general a estar fix al fons.

La Platja es pot dividir en tres zones ben definides:

  • Zona supralitoral: o de la Platja seca, on només hi ha vegetació de tipus halòfil o de tipus desèrtic.
  • Zona mesolitoral: o de la Platja humida, que és périodicamente exposada a l’aire com submergida pel canvi de marea.
  • Zona sublitoral: o de la Platja submergida permanentment, que presenta les onades produïdes per l’onatge en la sorra del fons.

La Costa Rocosa, presenta una major quantitat de divisions en la seva zonación litoral.

  • Zona supralitoral o d’Esquitxades: sense vegetació terrestre, coneguda com la zona de Litorines i de Crancs.
  • Zona mesolitoral superior: Regió d’intermarees amb major temps d’exposició a l’aire, coneguda com zona de Balànidos.
  • Zona mesolitoral inferior: Regió d’intermarees amb major temps d’estar submergida en l’aigua, coneguda com zona de Musclos.
  • Franja infralitoral: Franja que només queda exposada a l’aire, quan és època de les marees vives, és la Franja de les Algues Marrons, estrelles de mar i els eriçons litorals.
  • Zona sublitoral: Zona permanentment submergida, és des d’on es presenten les espècies de corals petris i cornis.

BIOMES D’AIGUA DOLÇA

Estuaris

Presenten factors físics com la salinidad. temperatura, moviments i fluxos de les aigües marines, els quals són més susceptibles de variació en les zones properes a la costa que en altamar.

Els organismes vius presents en aquests ecosistemes obtenen les substàncies alimentoses fàcilment, de manera que aquests ecosistemes són molt fèrtils i amb sobreabundancia d’individus.

Els estuaris són les entrades del mar en en les desembocadura dels rius, per tant el factor salinidad és intermedi entre el mar i l’aigua dolça dels rius. En els estuaris es poden trobar gran diversitat d’organismes tals com: fitoplancton, microflora béntica (organismes que viuen dintre o sobre el fang, la sorra o roca), macroflora (plantes grans com el mangle), zooplancton (larves i ous de crustacis, etc) Els organismes característics dels estuaris han desenvolupat adaptacions especials per a plantar cara a les marees i grans variacions de salinidad el que els permet aprofitar els grans beneficis d’aquestes zones fèrtils i riques en substàncies alimentoses.

Rierols i Rius: Els rius es troben entre els ecosistemes naturals més intensament usats per l’home, el mateix que els rierols. Són aprofitats com proveïment i dipòsit d’aigua, producció pesquera, impulsadores de plantes hidroelèctriques.

Tenint en compte l’aspecte energètic, aquests ecosistemes són incomplets, degut al fet que en gran part depenen de l’auxili biològic dels ecosistemes adjacents (boscos).

L’equilibri d’aquests ecosistemes s’està alterant en detriment de molts organismes, incloent la població humana que obté gran quantitat d’aliment d’aquest tipus d’ecosistema aquàtic.

Llacs i Llacunes:

El temps de vida de les llacunes, varia des d’unes poques setmanes, mesos, fins a diversos anys. En els llacs es poden localitzar diferents zones; entre elles tenim:

  • Zona Litoral: Formada per vegetals i animals grans presents en les ribes.
  • Zona Limnètica: Formada per aigua superficials on predominen el fito i zooplancton.
  • Zona Profunda: On només es troben animals, no hi ha vegetals, ja que a ella no arriben els rajos solars.

La producció d’aquests ecosistemes depèn de l’escorrentia i transport de materials d’àrees adjacents, que en moments determinats poden augmentar la fertilitat vegetal i animal. Els ecosistemes aquàtics oferixen varietat silvestre de fauna, flora, paisatges, aliments, espais recreatius i altres beneficis.

Anuncis