Durant molts segles, el coneixement que es tenia del cos humà estava limitat gairebé exclusivament a la observació externa. Per això, el seu interior resultava una lloc misteriós.
El científic Lazaro Spallanzani, al segle XVIII, va ser un dels primers a estudiar el funcionament de l’interior del cos humà, en observar com es produïa la transformació dels aliments durant la digestió. Per a això, s’empassava trossos d’esponges i aliments lligats a una corda. Passat un temps, els extreia i comprovava les transformacions que s’havien produït dins del seu estómac.
Però va caldre esperar uns anys per observar aquestes transformacions en directe. En 1822, el doctor William Beaumont va atendre en el camp de batalla a un indi ferit d’un tret. La bala li va obrir un gran esvoranc a la paret de l’abdomen i li perforà l’estómac.
El metge va fer tot el possible per curar la ferida, però aquesta no es va tancar completament per la seva gran mida. A través de l’orifici, Beaumont va poder observar durant un temps l’interior l’estómac, i va descobrir que les seves parets es movien i produïen un suc quan entrava l’aliment.
biolulia.wordpress.com 