Quan pensem en les característiques dels éssers vius, solem fer referència al que anomenem les tres funcions vitals:
- Nutrició: necessària per mantenir funcional en ser viu.
- Relació: serveix per comunicar a l’ésser viu amb altres éssers vius, amb el seu medi, obtenir el que necessita d’ell, protegir-se, buscar parella, etc.
- Reproducció: imprescindible per perpetuar l’espècie a la qual pertany l’ésser viu.
Les funcions de nutrició i reproducció són fàcils d’entendre. Interrogants com què són, per a què serveixen, amb quins òrgans les exercim, etc. demanen una explicació que no resulta difícil. No obstant això, la funció de relació és una mica més complicada de comprendre.
En primer lloc hem d’ampliar la seva definició per incloure, també, tot allò que es dóna a l’interior dels éssers vius. Parlarem, per tant, de relació i coordinació i entendrem així que aquesta funció no s’exerceix només entre els éssers vius i el seu medi exterior, sinó també amb el seu medi interior:
Amb la relació dels éssers vius reben informació del seu medi, tant extern, com intern. Amb la coordinació interpreten aquesta informació, elaboren respostes adequades i les porten a terme; tot això mentre l’organisme segueix funcionant normalment.
Qualsevol informació provinent del medi dels éssers vius, tant extern com intern, capaç de provocar una resposta en ells, rep el nom d’estímul.
En els animals la coordinació pot ser de dos tipus; tots dos amb característiques diferents:
- Coordinació hormonal: de resposta molt lenta i duradora, produïda pel Sistema Endocrí de glàndules i hormones. El creixement, el pas de nen a adolescent i després a adult és la resposta lenta, produïda per una sèrie d’hormones, que poden trigar anys a actuar.
- Coordinació nerviosa: de resposta ràpida i immediata, preparada per mantenir la vida en cada moment i realitzada pel Sistema Nerviós. Els canvis que es produeixen en el nostre organisme quan veiem i olorem menjar, com ara la producció de saliva, es deuen a una resposta ràpida produïda pel Sistema Nerviós.
Activitat: Introducción a la función de relación.
Activitat: Coordinación nerviosa y hormonal.
Activitat: Órganos que participan en estos procesos.
Els receptors sensorials i els òrgans dels sentits.
El receptors sensorials son estructures que contenen cèl·lules especialitzades en detectar determinats tipus de variacions del medi ambient, quan aquestes variacions superen un determinat valor (llindar) i al fer-ho originar un impuls nerviós que es transmeten a través de les neurones. Aquestes variacions són els anomenats “estímuls”. Els receptors sensorials poden estar dispersos pel cos, com passa amb els receptors sensorials de temperatura, o poden estar agrupats constituint els anomenats “òrgans dels sentits”, com els que constitueixen els ulls o l’oïda.
Tipus de receptors sensorials.
Els receptors sensorials es classifiquen segons el tipus d’estímul que capten en:
- Mecanoreceptors (capten efectes mecànics), com els receptors del tacte de la pell (sentit del tacte), els de l’equilibri de l’oïda interna i els de l’audició del caragol de l’oïda (sentit de l’oïda).
- Termoreceptors (capten temperatures) com els termoreceptors de la pell.
- Quimioreceptors (capten substàncies químiques) com les mucoses olfactives del nas (sentit de l’olfacte) i les papil·les gustatives de la llengua (sentit del gust).
- Fotoreceptors (capten llum) com la retina de l’ull (sentit de la vista).
- Nociceptors. Sensibles a les pressions intenses, són responsables del dolor.
Els receptors sensorials també es poden classificar segons el lloc on es localitzen:
- Receptors interns o interoceptors. Localitzats a l’interior de l’organisme. Ens informen de l’estat general de l’organisme: Posició, gana, set, ganes d’orinar,…
- Receptors externs o exteroceptors. Situats a la superficie del cos. Recullen estímuls procedents de l’exterior: Llum, so, temperatura,…
Quan els exteroceptors es concentren en determinades parts del cos i s’especialitzen en la captació d’un determinat estímul es converteixen en els òrgans dels sentits.