3.5. Proves de l’evolució

L’evolució biològica és, possiblement, el procés més important que afecta al conjunt d’éssers vius que habiten en la Terra, encara que aquest procés no se de directament sobre éssers vius determinats, ja que és un procés que es perllonga molt en el temps i triga milers o milions d’anys en manifestar-se; a pesar d’això, és un procés imparable que va començar amb l’aparició de la vida i des de llavors no ha perdut gens de vigor.

Podem tenir una major certesa de l’existència d’aquest procés en el passat, ja que segons el que acabem de veure, l’evolució no es pot demostrar en l’actualitat per la seva extremada lentitud; aquesta certesa, no obstant això, la podem obtenir a partir d’una sèrie de fets que ens van a provar la seva existència.

Proves biogeogràfiques

Les trobem repartides per tot el planeta, i consisteixen en l’existència de grups d’espècies més o menys semblants, emparentades, que habiten llocs relacionats entre si per la seva proximitat, situació o característiques, per exemple, un conjunt d’illes, on cada espècie del grup s’ha adaptat a unes condicions concretes. La prova evolutiva apareix perquè totes aquestes espècies pròximes provenen d’una única espècie avantpassada que va originar a totes les altres a mesura que petits grups d’individus s’adaptaven a les condicions d’un lloc concret, que eren diferents a les d’altres llocs.

Són exemples característics d’això els pinçans de les illes Galápagos que van ser estudiats per Darwin, els Drepànids, aus de les illes Hawaii, o les grans aus no voladores distribuïdes per l’hemisferi sud, els nyandúes sud-americans, els estruços africans, l’ocell elefant de Madagascar (extingit), el casuari i l’emú australians o el moa gegant de Nova Zelanda (també extingit).

Proves paleontològiques

En estudiar els fòssils s’observa que els éssers vius que han habitat la Terra han canviat i que unes espècies han estat substituïdes per unes altres. És difícil trobar una cadena de fòssils que expliqui perfectament el procés evolutiu que duu fins a una determinada espècie actual, doncs el registre fòssil no és perfecte; no obstant això, disposem d’algunes sèries contínues que permeten seguir l’evolució d’alguna espècie.

Un exemple clàssic és el registre fòssil del cavall, que permet seguir els canvis anatòmics soferts des d’un animal de la grandària d’un gos amb quatre dits en les seves potes, fins a l’actual, de gran alçària i amb un sol dit en cada pota.

Altres vegades es troben fòssils de formes intermèdies entre dos grups d’éssers vius. El Archaeopteryx és un au les plomes de la qual són perfectament visibles, però amb dents en el seu bec i arpes de rèptil en les seves ales.

Proves anatòmiques

Potser són les quals més informació ens poden aportar, perquè són el reflex directe de les adaptacions al mitjà.

En molts éssers vius existeixen òrgans atrofiats, no funcionals, que apareixen en avantpassats antics perfectament funcionals, però que amb el transcurs de les generacions van deixar de ser útils; a aquests òrgans se’ls denomina òrgans vestigials.

D’altra banda, l’estudi de l’anatomia de diferents espècies ens ensenya que existeixen moltes que se semblen molt, ja que són espècies evolutivament pròximes, separades per una diferent adaptació a mitjans distints, és a dir, que posseeixen òrgans i estructures orgàniques molt semblants anatòmicament ja que tenen el mateix origen evolutiu, són el que denominem òrgans homòlegs, com per exemple, l’aleta d’una balena i l’ala d’una ratapinyada, són òrgans amb la mateixa estructura interna, però diferent funció.

Al mateix temps, existeixen també espècies molt separades evolutivament que s’han d’adaptar al mateix mig, i per tant desenvolupen estructures similars, els anomenats òrgans anàlegs, òrgans que tenen la mateixa funció, però tenen una constitució anatòmica diferent, com l’ala d’un insecte i l’ala d’un au que són patrons anatòmics que han tingut èxit en un mitjà concret i per això diverses espècies ho imiten. Això representa un fenomen anomenat convergència adaptativa, pel qual els éssers vius repeteixen fórmules i dissenys que han tingut èxit.

Proves embriològiques

Relacionades amb les proves anatòmiques, l’estudi dels embrions dels vertebrats ens dóna una interessant visió del desenvolupament evolutiu dels grups d’animals, ja que les primeres fases d’aquest desenvolupament són iguals per a tots els vertebrats, sent impossible diferenciar-los entre si; només en avançar el procés cada grup de vertebrats tindrà un embrió diferent al de la resta, sent tant més semblats com més emparentades estiguin les espècies. Això és el que Haeckel va resumir dient que la “ontogenia resumeix a la filogenia”.

Proves bioquímiques

Finalment, les proves més recents i les quals majors possibilitats presenten, consisteixen a comparar certes molècules que apareixen en tots els éssers vius de tal manera que aquestes molècules són tant més semblants quant menors diferències evolutives hi ha entre els seus posseïdors, i al revés; això s’ha fet sobretot amb proteïnes (per exemple proteïnes de la sang) i amb ADN.

Anuncis

2 thoughts on “3.5. Proves de l’evolució

  1. Retroenllaç: Tema 18. Origen i evolució dels sers vius |

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s