En els organismes animals, l’aparell digestiu és el sistema d’òrgans que transforma els aliments en substàncies simples en un procés anomenat digestió. Un cop realitzada la digestió, l’organisme pot absorbir aquestes substàncies i fer-les servir en l’obtenció d’energia i en el manteniment del cos.
En l’ésser humà consta dels següents òrgans:
La boca
També coneguda com a cavitat bucal o cavitat oral, és l’orifici per on els animals ingereixen l’aliment. Generalment està ubicada al cap i constitueix la primera part del sistema digestiu i tub digestiu. La boca s’obre a un espai previ a la faringe anomenat cavitat oral o cavitat bucal.
La boca humana està coberta per un llavi superior i un inferior, i desenvolupa funcions importants en diverses activitats com el llenguatge i les expressions facials, com el somriure. Al seu interior s’ubiquen òrgans relacionats amb la digestió com les dents, la llengua i les glàndules salivals.
Les dents
La dent és una peça anatòmica dura, incrustada en els ossos maxil·lars d’alguns animals gnatostomats, com els éssers humans. Les dents, als humans, tenen funcions digestives (tallar, moldre i triturar els aliments sòlids) i participen en l’articulació de paraules en el llenguatge oral.
Anatomia de les dents
- Corona: És la part de la dent lliure o visible en la cavitat oral. La capa de dent que ho recobreix és l’esmalt, i podem observar a la boca la part funcional de l’òrgan dentari. Aquesta porció de la dent es troba exposada al medi bucal en forma permanent.
La cúspide és una prominència oclusal o incisal d’una dent. Les dents canines tenen una cúspide cadascuna, mentre que les premolars en tenen dues. Les molars en solen tenir quatre o cinc.
- Coll: anomenada zona cervical, és la unió de la corona amb l’arrel i se situa en la geniva marginal.
- Arrel: aquesta part de la dent no és visible a la cavitat bucal, ja que està incrustada en l’alvèol dental, dins de l’os, i es troba recoberta pel ciment dentari. Serveix d’ancoratge. Les dents normalment tenen entre una i tres arrels, depenent de si són incisives (una arrel), canines (1), premolars (1 o 2) o molars (dues o tres, en casos excepcionals més de tres).
Llengua.
La llengua és un múscul de tipus esquelètic que reposa a la part inferior de la boca. És sensible, està ricament innervada i irrigada, i es manté humida per la saliva.
Com a part de l’aparell digestiu, la seva funció principal és la de manipular el menjar, ajudant a mastegar i a empassar (deglució).
La llengua també és l’òrgan principal del gust. Gran part de la superfície de la llengua es troba coberta per les papil·les linguals (prop d’unes 9000).
La llengua, gràcies a la seva gran sensibilitat i àmplia varietat de moviments (degut a la gran quantitat de nervis i vasos sanguinis que conté) és un element essencial a l’hora de formar els sons de la parla.
Faringe
La faringe és la part del coll situada posteriorment a la boca i la cavitat nasal; i cranealment a l’esòfag, la laringe i la tràquea. Forma part del sistema digestiu i del respiratoride molts d’organismes.
Com que tant l’aire com el menjar passen a través de la faringe, són necessàries unes adaptacions perquè quan mengem no entri aire. En humans, la faringe està implicada en la vocalització.
Esòfag.
L’esòfag és un tub muscular, a través del qual el menjar passa de la boca a l’estómac. Es continua amb la laringofaringe a nivell de la sisena vèrtebra cervical (C6).
El menjar passa a través de l’esòfag per moviments peristàltics (peristalsi). Als mamífers connecta la faringe, que és una cavitat comuna de l’aparell respiratori i el digestiu, amb l’estómac, on s’inicia la segona part de la digestió (la primera part es produeix a la boca, a través de la masticació i la mescla del menjar amb saliva.
Estòmac
L’estómac és un òrgan en forma de “J” de 25cm de longitud. Presenta posició intraperitoneal a la part esquerra de la cavitat abdominal. Per la part superior, està limitat peldiafragma. Per sota trobem el pàncrees i l’oment major que penja de la curvatura major. L’estómac és la part més distensible del tub digestiu: la seva capacitat varia entre 50mL i 4L, cosa que serà condicionada per la quantitat d’aliment contingut dins.
S’obre a l’esòfag per la regió del càrdies (part superior dreta) i es continua amb el duodè de l’intestí prim per la part inferior, compartiments que es troben separats per l’esfínter pilòric. Si es traça una línia horitzontal imaginària a través de la regió del càrdies, es divideix l’estómac en una part superior anomenada fons o fundus i una part inferior anomenada cos, que entre les dues constitueixen aproximadament dos terços de l’estómac. La porció distal amb forma d’embut s’anomena regió pilòrica, la qual comença en una zona eixamplada, l’antre, i acaba en l’esfínter pilòric o pílor. La regió fúndica és la zona formada pel fundus i el cos.
La superfície interna de l’estómac presenta uns plecs visibles a ull nu anomenats plecs gàstrics, els quals s’orienten longitudinalment cap al pílor. Aquests plecs serveixen per augmentar la superfície de contacte entre l’epiteli de l’estómac i la llum del tub.
Intestí Prim
L’intestí prim és la porció del tub digestiu que s’inicia després de l’estómac (amb el pílor) i acaba a l’intestí gros (amb la vàlvula ileocecal), amb qui constitueix les subdivisions de l’intestí en els mamífers. Mesura aproximadament sis metres de llargada. La principal funció de l’intestí prim és l’absorció dels nutrients necessaris per al cos humà i per al cos d’altres animals. Consta de tres parts: Duodé, Jejú i Ili.
- Duodè : És la primera part, i més curta, de l’intestí prim i és on té lloc la majoria del procés de digestió química. Es fixat a la paret posterior de l’abdomen, que forma una ampla C envoltant el cap del pàncrees i mesura 26 centímetres de llarg. En els mamífers, el duodè podria ser el lloc principal d’absorció del ferro. el duodè es caracteritza per la seva relació amb l’estómac, és el primer de la porció principal on arriba el suc pancreàtic i hepàtic.
- Jejú : Es troba a la meitat de l’intestí prim entre el duodè i l’ili. En aquesta part de l’intestí hi intervenen diferents enzims digestius que ajuden a digerir l’aliment perquè sigui més fàcil l’absorció. Mesura uns 250 cm. El jejú té un diàmetre més gran que l’ili —centímetres el jejú, 2 cm l’ili—. També té més plecs circulars, més vellositats intestinals i més fines, mentre que l’ili en té menys.
- Ili : Darrera secció de l’intestí prim, que s’estén entre el jejú i el cec. En ell s’absorbeixen la vitamina B12 i les sals biliars. Mesura uns 350 cm. l’ili té els fol·licles limfoides (plaques de Peyer) i la irrigació vascular en forma d’arcades és més gran, que al jejú. A més a més les seves parets són més primes i menys vascularitzades. A la paret de l’ili està l’esfínter ileocecal, el grau de contracció del qual és controlat pels reflexos del cec, causats per la seva distensió.
L’intestí prim comença al duodè, després del pílor, i acaba a la vàlvula ileocecal, per la que s’uneix a la primera part de l’intestí gros. La seva longitud és variable i el seu calibre disminueix progressivament des del seu origen fins a la vàlvula ileocecal i mesura de 6 a 7 metres de longitud.
Intestí Gros
És l’última part del sistema digestiu en els vertebrats. La seva funció és absorbir l’aigua dels residus alimentaris no digeribles per a la seva posterior expulsió del cos.
La diferència més òbvia amb l’intestí prim és que és més ample i que presenta una capa muscular longitudinal que es redueix a tres estructures en forma de corretja, d’uns 5 mil·límetres d’amplada, conegudes com a taeniae coli, que comencen a la base de l’apèndix i s’estenen des del cec fins al recte.
L’apèndix, que està unit a la superfície posteromedial de l’intestí gros, conté masses de teixit limfoide. L’apendicitis és el resultat d’un bloqueig que atrapa material infectat en la cavitat, però l’apèndix, si és necessari, es pot extirpar sense cap perill ni conseqüència per al pacient, ja que sembla un romanent de l’evolució i que no té cap funció coneguda en l’actualitat.
L’intestí gros està format pel cec, el còlon, el recte i el canal anal. L’intestí prim s’uneix a l’intestí gros a l’abdomen inferior dret a través de la papil·la ileal. L’intestí gros és un tub muscular d’aproximadament un metre i mig de llarg. La primera part de l’intestí gros s’anomena cec. L’intestí gros continua absorbint aigua i nutrients minerals dels aliments i serveix com a àrea d’emmagatzematge de les excrements.
El còlon consta de quatre seccions:
- Còlon ascendent. És la primera secció i comença a l’àrea d’unió amb l’intestí tènue. El còlon ascendent s’estén cap amunt pel costat dret de l’abdomen.
- Còlon transvers. És la segona secció i s’estén a través de l’abdomen del costat dret cap al costat esquerre.
- Còlon descendent. És la tercera secció i continua cap avall pel costat esquerre.
- Còlon sigmoide. És la quarta secció i s’anomena així per la forma de S. El còlon sigmoide s’uneix al recte, i aquest desemboca al canal anal
Glàndules annexes
Glandules salivars
Les glàndules salivals secreten la saliva. Aquesta està constituïda per aigua, enzims digestius (ptialina i amilasa) i mucina (una substància mucosa). A causa de ella l’aliment s’humiteja, resulta més fàcil el seu deglució, s’eliminen algunes dels bacteris acompanyants i s’inicia la digestió dels glúcids. Hi ha tres localitzades a la boca:
- Glàndula paròtide. Secreció serosa. És la més voluminosa, i se situa sota el conducte auditiu extern, davant l’apòfisi mastoide i estiloide, i darrere la branca ascendent de la mandíbula (a les galtes). El seu conducte excretor, anomenat conducte de Stenon, travessa el múscul buccinador per a desembocar a la mucosa oral a l’alçada del primer o segon molar.
- Glàndula submandibular. Seromucosa. Per la seva mida mitjana és la que forma major quantitat de saliva (60%). El seu conducte excretor, conducte de Warthon, desemboca a ambdós costats del fre lingual.
- Glàndula sublingual. Mucosa. És la més petita i se situa al terra de la boca, per sota la mucosa del solc alveololingual. El seu conducte excretor, conducte de Bartholin, finalitza a ambdós costats del fre lingual per fora del conducte de Warthon.
Fetge
El fetge és un òrgan de l’aparell digestiu i del sistema metabòlic dels vertebrats. És un òrgan de teixit tou i de color vermell vinós format per quatre lòbuls de mida i forma diferent. Es troba a la part dreta de l’abdomen, per sota del diafragma, a la dreta de l’estómac. A sobre del fetge es troba la vesícula biliar, encarregada d’emmagatzemar la bilis. En el cas dels humans adults en condicions no patològiques pesa entre 1,44 i 1,66 kg. És el segon òrgan més gros, només superat per la pell, i la glàndula més grossa del cos humà.
Hi ha dos grans vasos sanguinis que es connecten al fetge: un és l’artèria hepàtica i l’altre, la vena porta. L’artèria hepàtica porta la sang des de l’artèria aorta, mentre que la vena porta duu al fetge la sang amb nutrients procedent del tracte gastrointestinal, de la melsa i del pàncrees. Aquests vasos sanguinis se subdivideixen en capil·lars que arriben a un lòbul. Cadascun dels lòbuls està format per milions de cèl·lules hepàtiques que són les cèl·lules metabòliques bàsiques.
Les funcions del fetge, les duen a terme els hepatòcits del fetge:
- El fetge produeix i excreta bilis, necessària per a l’emulsió dels greixos. Part de la bilis drena directament al duodè, i una altra part s’emmagatzema en la vesícula biliar.
- El fetge té un paper important en el metabolisme dels carbohidrats:
- El fetge és responsable de les principals vies metabòliques de les proteïnes.
- També realitza diversos papers en el metabolisme lipídic:
- El fetge analitza substàncies tòxiques i la majoria dels medicaments.
- Converteix amoníac en urea.
- Emmagatzema múltiples substàncies:
- Glicogen.
- Vitamina B12.
- Ferro.
- Coure.
Pàncrees
El pàncrees és un òrgan glandular annex del tub digestiu, situat a la cavitat abdominal, amb forma de L apaïsada. Es localitza en posició retroperitonial, limitada per l’estómac al davant, el duodè a la dreta i la melsa a l’esquerra.
Es divideix en quatre zones:
- Cap: porció envoltada pel duodè, a la part descendent del qual s’insereix a través de les papil·les o carúncules. També se l’anomena “pàncrees menor”.
- Coll: uneix el cap i el cos. Se situa anterior als vasos mesentèrics superiors (artèria i vena), els quals deixen un solc a la cara posterior del pàncrees. La cara anterior del coll es troba adjacent al pílor (porció distal de l’estómac).
- Cos: continuació del coll. La part anterior del cos contacta amb la base de l’estómac, mentre que la posterior es relaciona amb l’aorta, l’artèria mesentèrica superior i el ronyó, glàndula suprarenal i vasos renals esquerres.
- Cua: passa per davant del ronyó esquerre, relacionant-se amb l’hil esplènic i la flexura còlica esquerra. S’acompanya dels vasos esplènics (artèria i vena) i travessa les capes del lligament espleno-renal, acabant amb un lleu gir superior.
La secreció pancreàtica augmenta en arribar els aliments a l’estómac i és controlada pel sistema nerviós en tres fases: cefàlica, gàstrica i intestinal, no independents de les fases secretores de l’estómac.
Secreció exocrina
La secreció exocrina està formada per elements inorgànics (principalment aigua, clor, bicarbonat, sodi i potassi) i enzims o elements orgànics (proteolítics com la tripsina o les elastases, amilolítics com l’alfa-amilasa, lipolítics com la lipasa, i també nucleases, mucina i altres proteïnes). Amb l’alliberació a l’intestí prim d’aquests productes col·labora en la digestió dels aliments.
| Nom de les cèl·lules | Secreció exocrina | Senyal primària |
| Cèl·lula centreacinar | Ions bicarbonat | Secretina |
| Cèl·lula basofílica | Enzims digestius (Amilasa pancreàtica, Lipasa pancreàtica, Tripsinogen) |
CCK |
biolulia.wordpress.com 