4.11. La formació del sòl

Encara que l’ecologia també s’ocupa de l’estudi del sòl, és en realitat altra ciència que es troba entre la biologia i la geologia, denominada edafologia, l’encarregada del seu estudi integral. Per la seva banda, l’ecologia considera al sòl i els seus factors abióticos com actuantes sobre els éssers vius, i ho defineix dintre de l’ecosistema global com un ecosistema particular.

A la capa superficial de l’escorça terrestre on es desenvolupen les arrels dels vegetals se li denomina sòl. Duchafour ho va definir com un mitjà complex, les característiques del qual són: atmosfera interna, règim hídric particular, fauna i flora determinades i elements minerals. Es tracta d’estructures dinàmiques que van canviant des dels seus inicis fins a adquirir un equilibri amb l’entorn, encara que en el procés de formació poden arribar a ser destruïts per l’erosió.

 

Factors que intervenen en la formació del sòl

Al procés de formació i desenvolupament dels sòls se li denomina edafogènesi. Els factors que intervenen en aquest procés són: el clima, el relleu, l’activitat biològica, la composició litológica i el temps d’actuació de tots ells.

La matèria orgànica és proporcionada pels animals i vegetals colonitzadors del substrat inorgànic; El clima és el més important d’ells, ja que determina el volum de precipitacions i la temperatura a la qual tenen lloc les alteracions químiques necessàries.

El relleu facilita o dificulta, segons el grau d’inclinació de la superfície, la infiltració de l’aigua en el terreny; com més gran sigui aquesta, més actiu serà el procés edafogenètic; el relleu també determina el grau d’erosió i l’orientació pel que fa al sòl; les zones dirigides al sud sofreixen una major evaporació i els seus sòls són menys potents.

L’activitat biològica afavoreix la disgregació física de la roca mare (consistent en roques sedimentàries i/o morrenas glacials), fonamentalment mitjançant l’acció de les arrels dels vegetals, però també intervé de forma notable en la meteorització química per mitjà dels àcids húmicos, procedents de la descomposició de restes orgàniques. La composició litológica de la roca mare determina quins seran els productes d’alteració originats per la meteorització; per tant, influïx en el grau d’acidesa del sòl resultant.

 

Procés de formació dels sòls: 1-Roca mare; 2-Acció mecànica (canvis de temperatura, gel, etc.); 3-Acció química de l’aigua i de les seves sals minerals; 4-Acció dels éssers vius; 5-Acció conjunta de tots les matèries orgàniques i inorgàniques.

La roca mare constituex l’aport d’elements minerals quan es produïx la seva disgregació i descomposició; finalment, amb el transcurs del temps i l’acció conjunta del clima i vegetació, es produïx la barreja dels elements entre si i amb l’aire i aigua.

Bàsicament, de tot el que s’ha dit anteriorment, es pugues poden distingir una sèrie fases en el procés de formació dels sòls, el qual dura una mitjana de 500 anys, depenent de les característiques climatològiques del lloc:

• Meteorització de la roca mare (acció mecànica per gel, temperatura, etc.).
• Acció química inorgànica (aigua, sals minerals).
• Acció biològica (descomposició de matèries pels éssers vius que colonizan el sòl, tals com bacteris, fongs o protozoos).
• Acció conjunta de tots les matèries orgàniques i inorgàniques.

 

El sòl pot formar-se i evolucionar a partir de la major part dels materials rocosos, sempre que romanguin en una determinada posició el temps suficient per a permetre les anteriors etapes. Es poden diferenciar:

1. Sòls autòctons, formats a partir de l’alteració in situ de la roca que tenen sota.
2. Sòls alòctons, formats amb materials provinents de llocs separats. Són principalment sòls de fons de vall la matriu mineral de la qual procedeix de l’erosió dels vessants.

La formació del sòl és un procés en el qual les roques es divideixen en partícules menors barrejant-se amb matèria orgànica en descomposició.

1. El jaç rocós comença a desfer-se pels cicles de gel-desglaç, per la pluja i per altres forces de l’entorn: El jaç de roca mare es descompon cada vegada en partícules menors.
2. Els organismes de la zona contribuïxen a la formació del sòl desintegrant-lo quan viuen en ell i afegint matèria orgànica després de la seva mort.
3. En desenvolupar-se el sòl, es formen capes anomenades horitzons. L’horitzó A, més pròxim a la superfície, sol ser més ric en matèria orgànica, mentre que l’horitzó C conté més minerals i segueix semblant-se a la roca mare. Amb el temps, el sòl pot arribar a sustentar una cobertura gruixuda de vegetació reciclant els seus recursos de forma efectiva
4. Quan el sòl és madur sol contenir un horitzó B, on s’emmagatzemen els minerals lixiviados.