6.2. L’origen de la vida

Aleksandr Ivanovich Oparin era rus de naixença, fisiòleg vegetal de carrera, bioquímic per vocació. Va néixer en 1894 en Uglich. Va estudiar, i després va ensenyar, en la Universitat de Moscou.

El 3 de març de 1922, Oparin va presentar la seva postura en una reunió de la Societat Botànica Russa, de la qual era membre. Va ser escoltat i reprovat amb igual cortesia. Era una especulació teòrica que mancava de suport experimental. Sense descoratjar-se, Oparin va escriure un llibret titulat L’origen de la vida. Amb certa reticència, i a pesar del rebuig rotund d’un àrbitre científic, l’obra va ser publicada per l’editorial El Treballador Moscovita. Va sortir a la venda al novembre de 1923 (encara que duia data d’edició de 1924). Es va vendre bé. Aviat es va convertir en una raresa bibliogràfica. Fora de Rússia pràcticament no es va difondre fins a 1965.


Segons Oparin:

  • Quan la Terra es va formar fa uns 4.500 milions d’anys, era una immensa bola incandescente en la qual els diferents elements es van col·locar segons la seva densitat, de manera que els més densos es van enfonsar cap a l’interior de la Terra i van formar el nucli, i els més lleugers van sortir cap a l’exterior formant una capa gasosa al voltant de la part sòlida, la protoatmósfera, en la qual havia gasos com el metà, l’amoníac i el vapor d’aigua.
  • Aquests gasos estaven sotmesos a intenses radiacions ultraviolades (UV) provinents del Sol i a fortes descàrregues elèctriques que es donaven en la pròpia atmosfera, com si fossin gegantescs llampecs; per efecte d’aquestes energies aquests gasos senzills van començar a reaccionar entre si donant lloc a molècules cada vegada més complexes; al mateix temps la Terra va començar a refredar-se, i va començar a ploure de forma torrencial i aquestes pluges van arrossegar les molècules de l’atmosfera cap als primitius mars que s’anaven formant
  • Aquests mars primitius estaven molt calents i aquesta calor va fer que les molècules seguissin reaccionant entre si, apareixent noves molècules cada vegada més complexes; Oparin va anomenar a aquests mars carregats de molècules el brou nutritiu o sopa primordial. Algunes d’aquestes molècules es van unir constituint unes associacions amb forma de petites esferes anomenadescoacervats, que encara no eren cèl·lules

La teoria que va desenvolupar en els anys 20 va ser el germen de la visió actual sobre l’origen de la vida.

Quan Oparin era estudiant universitari, els biòlegs russos ensenyaven que els primers éssers vius havien estat autòtrofs, i s’havien format per generació espontània a partir de grums de carbó. A Oparin, que havia llegit i acceptava la Teoria de l’Evolució de Darwin, la idea no li tancava. “Jo no assolia imaginar l’aparició sobtada d’una cèl·lula fotosintètica a partir de diòxid de carboni, nitrogen i aigua -va escriure Oparin-. Per això, vaig arribar a la conclusió que primer hagueren d’haver sorgit, mitjançant un procés no biològic, les substàncies orgàniques de les quals es van formar, més endavant, els primers éssers vius, organismes que al principi eren heteròtrofos i s’alimentaven de les substàncies orgàniques de l’ambient.”

Els experiments de Miller

En 1953, Stanley L. Miller (1930-2007), un estudiant de doctorat de la Universitat de Chicago va proposar al seu director Harold Urey, realitzar un experiment per a contrastar la hipòtesi de Aleksandr Oparin i J. B. S. Haldane segons la qual en les condicions de la Terra primitiva s’havien produït reaccions químiques que van conduir a la formació de compostos orgànics a partir d’inorgànics, que posteriorment van originar les primeres formes de vida. Urey pensava que els resultats no serien concloents però finalment va acceptar la proposta de Miller. Van dissenyar un aparell en el qual van simular algunes condicions de l’atmosfera de la Terra primitiva. L’experiment va consistir, bàsicament, a sotmetre una barreja de metà, amoniac, hidrogen i aigua a descàrregues elèctriques de 60.000 volts.
Aquest experiment va donar com resultat la formació d’una sèrie de molècules orgàniques, entre la qual destaquen àcid acètic, ADP-Glucosa, i els aminoàcids glicina, alanina, àcid glutámico i àcid aspártico, usats per les cèl·lules com els pilars bàsics per a sintetitzar les seves proteïnes. Aquest experiment va ser clau per a comprovar la Teoria del brou primordial per a l’origen de la vida.

L’experiment realitzat per Miller i Urey va indicar que la síntesi de compostos orgànics, com els aminoàcids, va ser fàcil en la Terra primitiva.

Altres investigadors –seguint aquest procediment i variant el tipus i les quantitats de les substàncies que reaccionen- han produït alguns components simples dels àcids nucleics i fins i tot ATP.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s