4.3.4. Defenses front a malaltíes infeccioses (B). Immunitat específica

SISTEMA IMMUNITARI

El sistema immunitari està format por tots els òrgans on s’originen, transformen i acumulen limfòcits.

Els limfòcits s’originen per diferenciació de les cèl·lules mares hematopoètiques de la medul·la òssia (cèl·lules de Stem), i se transformen en un o un altre tipus segons el lloc on maduren. Les estructures en les que se produeix tal maduració són els òrgans limfoides primaris:

a. El Tim, que produeix limfòcits T.

b. La medul·la òssia, productora de limfòcits B.

En abandonar aquests òrgans, les cèl·lules circulen per la sang i la limfa fins a les estructures on s’acumulen, que són els òrgans limfoides secundaris (ganglis, melsa, amígdales, apèndix, plaques de Peyer i plaques adenoides).

Aquest mecanisme de defensa s’anomena mecanisme específic, i ho és es produeix un tipus de protecció o un altre depenent de quin és l’agent invasor. Les constitueixen els limfòcits, que són capaços de reconèixer específicament als patògens o les substàncies estranyes (antígens). Hi ha dues modalitats:

a. Immunitat humoral: basada en els anticossos (immunoglobulines. elaborats pels limfòcits B.

b. Immunitat cel·lular: la defensa la porten a terme els limfòcits T.

Aquest tipus d’immunitat té memòria, ja que es fa més intensa i eficaç cada vegada que hi ha un nou intent d’infecció.

Molt important: en realitat, quan es produeix una resposta immunitària, col·laboren dos mecanismes immunitaris (el natural i l’adquirit), encara que per al seu estudi hàgim de considerar per separat.

Immunitat humoral

També es coneix com ‘immunitat induïda per anticossos’, ja que bàsicament consisteix en la síntesi d’anticossos pels limfòcits B, que els alliberen al medi extracel·lular.


Quan un antigen penetra en l’organisme, acaba trobant un limfòcit B que posseeix l’anticòs capaç de reaccionar amb ell. La unió del limfòcit a l’antigen a través dels anticossos de la seva superfície estimula al mateix limfòcit B i provoca la seva divisió i diferenciació en dues classes de cèl·lules limfocitàries:

a. Cèl·lules plasmàtiques (B madurs): sintetitzen grans quantitats d’anticossos.

b. Cèl·lules de memòria (B immadurs): que poden seguir dividint-se.

Els Antígens són substàncies que reuneixen les següents característiques:

1. Són exògenes, és a dir, estranyes a l’organisme.

2. Són immunològiques, és a dir, capaços d’induir la formació d’anticossos en l’hoste.

3. Reacciona específicament amb aquests anticossos.

4. Són de naturalesa química molt variada (proteïnes, polisacàrids, lipoproteïnes. i de gran pes molecular).

5. Es localitzen a la superfície d’un agent patogen o bé són substàncies produïdes i alliberades per aquest.

Anticos. Esquema.

Els Anticossos són substàncies que posseeixen les tres característiques següents.

1. Són unes glicoproteïnes anomenades immunoglobulines (Ig), elaborades per limfòcits B.

2. Es produeixen com a resposta a un antigen específic.

3. Es troben en tots els líquids corporals.

Les immunoglobulines estan compostes per quatre cadenes polipeptídiques: dues cadenes pesades iguals (cadenes H. i dues cadenes lleugeres també idèntiques (cadenes L., unides entre si per ponts disulfur, constituint una estructura simètrica en forma de Y grega, flexible.

Les molècules dels anticossos són molt semblants, encara que lògicament hi ha diferències estructurals responsables del seu poder de combinació específica amb els epítops o regions diferencials dels antígens.

Cada tipus d’Anticos no es forma com a conseqüència de l’arribada de l’antígen, sinó que està format amb anterioritat. Durant el desenvolupament embrionari es generen a l’atzar, amb independència dels Antígens, més de mil milions de clons diferents de limfòcits, cadascun dels quals reconeix un determinant antigènic o epítop.

Aquests limfòcits esperen (com els vestits a mida), l’arribada de l’antígen. Quan l’antígen entra en l’organisme, selecciona el clon de limfòcits al qual reconeix per mitjà dels seus receptors de membrana. Després d’això, els clons seleccionats proliferen i produeixen la resposta immune (a aquest procés se li coneix com a selecció clonal).

Immunitat cel·lular


La immunitat cel·lular està mediada pels limfòcits T. Els limfòcits T citotòxics
són responsables de la immunitat cel·lular: reconeixen específicament les cèl·lules infectades per virus i les destrueixen.  

Els limfòcits T citotòxics no existeixen prèviament: provenen de la multiplicació i de la diferenciació dels limfòcits T8 activats per la presència de fragments peptídics situats sobre la membrana de les cèl·lules infectades. Les cèl·lules infectades són diferents de les cèl·lules sanes ja que mostren sobre la seva superfície fragments de pèptids que provenen de les proteïnes del virus que es troba parasitant la cèl·lula.

La resposta immunitària cel·lular es desencadena quan els receptors “T” situats sobre la membrana dels limfòcits T8 reconeixen aquestes cèl·lules (d’una manera similar  com els AC de membrana dels limfòcits B reconeixen els AG circulants). Cada receptor T és una proteïna de membrana i és específic d’un sol tipus de fragment peptídic portat per la cèl·lula infectada.

Malgrat la semblança amb els AC, els receptors T es diferencien perquè:

  • Només reaccionen davant d’un AG transportat per una cèl·lula
  • Posseeixen un sol lloc de fixació de l’AG

Abans de l’entrada en el cos de l’AG ja existeix un repertori de limfòcits T8, comparable al de limfòcits B. Tots els limfòcits T8 amb els mateixos receptors T formen un clon i n’hi ha tants com  clons de limfòcits B.

Les etapes de la selecció clonal i de l’activació dels limfòcits T8 són comparables a les dels limfòcits B:

1. El limfòcit T8 reconeix un pèptid estrany portat per una cèl·lula infectada

2. el limfòcit T8 prolifera per mitosis successives i les cèl·lules resultants es diferencien a limfòcits T citotòxics.

Els limfòcits T citotòxics lisen les cèl·lules infectades (secreten una substància anomenada “perforina” que forada la membrana de la cèl·lula infectada, permet l’entrada d’aigua en la cèl·lula i aquesta acaba esclatant) i les restes són fagocitades.

Novament, com en el cas dels limfòcits B i de la producció d’anticossos, és necessària la cooperació dels limfòcits T4 amb els T8.

Els limfòcits T4

Juguen un paper essencial en les reaccions immunitàries, cooperant tant amb els limfòcits B (resposta humoral) com amb els T8 (resposta cel·lular). En els malalts de SIDA, el nombre de limfòcits T4 disminueix dràsticament, i això suposa una manca de resposta immunitària (manca de producció d’anticossos i de limfòcits T citotòxics) i l’aparició de malalties oportunistes.

Com els T8, els T4 també porten uns receptors T a la seva superfície. Després de l’entrada de l’AG a l’organisme algunes cèl·lules presenten fragments peptídics de l’AG sobre la seva superfície. Aquestes cèl·lules modificades estimulen els limfòcits T4 portadors de receptors T complementaris d’aquestos fragments. Aquestes limfòcits T4 estimulats es multipliquen i es diferencien en dos grups:

1. Limfòcits T4 de memòria

2. Limfòcits T4 secretors de missatgers químics: les limfocines.

Les limfocines produïdes pels limfòcits T4 estimulen l’activació i la posterior proliferació  i diferenciació dels limfòcits T8 en limfòcits citotòxics i dels limfòcits B en cèl·lules plasmàtiques. En absència d’aquests missatgers la resposta immunitària no tindria lloc.

One thought on “4.3.4. Defenses front a malaltíes infeccioses (B). Immunitat específica

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s