2.1.6. L’Astronomia en el segle XX

Els avenços en astronomia (en realitat, en totes les ciències) durant el segle XX superen amb escreix les de tots els segles anteriors. Es van construir telescopis de reflexió cada vegada més grans. Els estudis realitzats amb aquests instruments van revelar l’estructura d’enormes i distants agrupaments d’estrelles, anomenats galàxies, i de cúmuls de galàxies.

En arribar a aquest segle diverses de les creences precopernicanas havien ressorgit en parlar de les galàxies, es considerava que el Sol es trobava a prop del centre de la Via Làctia, que constituïa l’univers sencer. més enllà dels confins de la galàxia es considerava que no existia res més que un buit infinit.

L’estudi sota espectroscòpia de les nebuloses líptiques a principis de segle, va demostrar que no tenien característiques de ser núvols de gasos sinó més aviat característiques estelars, que ha assenyalat que almenys algunes nebuloses espirals estaven constituïdes per estrelles.

L’estudi d’estrelles variables per part de Harlow Shapley el portà a descobrir variables cefeides, estrelles pulsàtils canviant de brillantor. El cicle de variació de lluentor de les cefeides està directament relacionada amb la seva brillantor intrínseca, descobriment realitzat per Henretta Swan Leavitt. Aquesta propietat de les cefeides permetre conèixer la seva magnitud absoluta.

Shapley en estudiar les variables dels cúmuls globulars es va adonar que la seva distància era molt major de la que es creia i que es trobaven cap al centre de la galàxia, en calcular la seva distància al Sol, aquest hauria d’estar localitzat a la perifèria de la Via Làctia. D’aquesta manera es va desplaçar el Sol del centre de l’univers conegut a una perifèria d’ell.

Encara que diversos astrònoms defensaven la teoria dels Universos Illes exposada per Kant i seguida per Herschel, no es tenia proves confirmatòries del fet. Aquesta prova provindria de les observacions d’Edwin Hubble, que el 19 febrer 1924 va escriure a Shapley: “Segurament li interessarà saber que he trobat una variable cefeida a la nebulosa d’Andròmeda”. D’aquesta manera es rebatia la idea de Shapley d’una única galàxia, la nostra, com a constituent de l’univers sencer i va revelar la presència d’altres galàxies en l’espai.

En treballs independents a principis del segle XX, Albert Einstein va proposar la seva Teoria de la Relativitat General en la qual es dedueix que l’univers no ha de ser estàtic sinó que es troba en expansió, però, això no coincidia amb el que es creia era realment un univers estàtic, d’aquesta manera Einstein va introduir en la seva fórmula la constant cosmològica per adequar-la a les teories vigents.

Vesto Slipher, membre de l’observatori Lowell sota les ordres del celebri Percival Lowell, va ser encarregat d’estudiar el moviment circular dels núvols de gas durant la formació d’estrelles, teoria que era defensada pel seu cap. Va trobar a part de la rotació d’aquestes nebuloses un desplaçament cap al vermell persistent en els seus espectres, aquesta troballa es va deure a que l’efecte Doppler indica que les longituds d’ona emeses per un objecte que s’allunya de l’observador, s’allarguen corrent-cap al vermell en el espectre estudiat. No obstant això Slipher no va trobar l’explicació a la seva troballa.

Va ser novament Hubble qui en mesurar les distàncies de 25 galàxies va trobar una correlació directa entre la seva distància i el grau de corriment o en altres paraules la velocitat en què s’allunyen. Acabava de descobrir l’expansió de l’Univers.

L’Home que va unir les troballes de Slipher, Hubble i Einstein va ser un matemàtic sacerdot anomenat Georges Lemaitre, qui en 1927 va publicar un article on desenvolupava la relació del corriment al vermell amb un univers en expansió.

Posteriorment quan el seu article es promulgà entre la comunitat científica es va començar a pensar que si l’univers es troba en expansió alguna vegada tot va haver d’estar unit en un punt de llum al que es va anomenar singularitat o “àtom primordial” i la seva expansió “Gran Soroll”. Més tard l’astrònom Fred Hoyle, que era oposat a aquesta proposta, l’anomenà despectivament “Big Bang”. Així és com es coneix a la teoria més acceptada actualment com a origen de l’univers.

En la segona meitat del segle XX els progressos en física proporcionen nous tipus d’instruments astronòmics, alguns dels quals s’han emplaçat en els satèl lits que s’utilitzen com observatoris en l’òrbita de la Terra. Aquests instruments són sensibles a una àmplia varietat de longituds d’ona de radiació, inclosos els raigs gamma, els raigs X, els ultraviolats, els infrarojos i les regions de ràdio de l’espectre electromagnètic.

Els astrònoms no només estudien planetes, estrelles i galàxies, sinó també plasmes (gasos ionitzats calents) que envolten les estrelles dobles, regions interestel·lars que són els llocs de naixement de noves estrelles, grans de pols fred invisibles en les regions òptiques, nuclis energètics que poden contenir forats negres i radiació de fons de microones, que pot aportar informació sobre les fases inicials de la història de l’Univers.

En l’actualitat coneixem que vivim en un sistema solar localitzat a la perifèria de la via Làctia composta per milers de milions de sols, la qual fa part d’un conjunt galàctic anomenat grup local, el qual, al seu torn, es localitza en un supercúmul de galàxies distribuïdes per un univers de més de 15 mil milions d’anys llum que es troba en expansió.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s