2.1.5. Primers astrònoms moderns

A partir dels desenvolupaments tècnics, òptics i de les noves teories matemàtiques i físiques es va donar un gran impuls a les ciències i en el tema que ens toca a l’astronomia. Es van descobrir i van catalogar milers d’objectes celestes. Apareixen al segle XVII grans homes constructors del que avui coneixem com astronomia moderna: Johannes Hevelius (observacions de la lluna i estels), Christian Huygens (anells de Saturn i Tità), Giovanni Domenico Cassini (satèl lits de Saturn), Ole Rømer (velocitat de la llum a partir dels eclipsis dels satèl lits de Júpiter en 1676) i John Flamsteed (fundador de l’Observatori de Greenwich en 1675).

Dins d’aquest ambient Isaac Newton (1643-1727) va promulgar les seves tres lleis que van treure definitivament l’empirisme en l’explicació dels moviments celestes. Aquestes lleis són:

  • Un cos roman en repòs o en moviment en línia recta ia una velocitat constant llevat que una força externa actuï sobre ell.
  • La força aplicada per un cos sobre un altre, genera una força d’igual magnitud sobre el primer però en direcció contrària.

Es diu que Newton va ser inspirat per la caiguda d’una poma per imaginar l’efecte de la gravetat, encara que està comprovat que això és només una llegenda, serveix com a eina per entendre la força de la gravitació: La mateixa força gravitatòria que fa caure la poma s’estén cap a la Lluna i si no fos per ella la lluna escaparia de l’òrbita terrestre. La Llei de la gravitació universal diu que: ”Dos cossos s’atreuen un a l’altre amb una força que és directament proporcional a la massa de cada un i inversament proporcional al quadrat de la distància que els separa.”

Newton va realitzar molts altres treballs en astronomia, com la modificació del disseny dels telescopis de l’època en un model per ell anomenat reflectors newtonians; escriure Philosophiae naturalis principia mathematica, hi va exposar les seves lleis i va explicar la dinàmica del sistema solar.

NOVES TEORIES SOBRE L’UNIVERS

L’observació astronòmica cada vegada més detallada va permetre el descobriment d’objectes celestesdiferents a les estrelles fixes, els planteges i cometes.

Aquests nous objectes observats eren com pegats de llum que pel seu aspecte se’ls va donar el nom de nebuloses. L’alemany Friedrich Wilhelm Herschel (1738-1822) va ser un dels primers a estudiar aquests objectes, músic de professió, finalment va abandonar les notes per les estrelles.

La seva germana Caroline Herschel (1750-1848), va treballar amb ell realitzant escombrats de zones del cel, amb la qual cosa van dibuixar un mapa de la galàxia amb un gran nombre d’estrelles observades. Herschell també va realitzar altres importants descobriments com Urà, Les seves llunes Titania i Oberon i les llunes de Saturn Enceladus i Acarones.

Durant el segle XVIII un dels objectius dels estudis astronòmics va ser el de calcular les distàncies en l’univers. El sistema de mesurament va ser la paralaje en on es mesura el moviment d’una estrella pel que fa a les estrelles veïnes quan s’observa des de dos punts diferents. La primera distància a una estrella mesurada amb aquest mètode va ser realitzada per Friedrich Bessel (1784-1846) en 1838 va ser la 61 de la constelació del Cigne obtenint una distància de 11 anys llum i, posteriorment, Alfa Centaure amb una distància de 4,3 anys llum.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s