2.1.2. L’Astronomia abans de l’Edat Mitja

Un dels primers a realitzar un treball astronòmic-científic va ser Aristarc de Samos (310-230 a. C.) qui va calcular les distàncies que separen la Terra de la Lluna i del Sol.

L’astronomia antiga té la seva màxima expressió en el desenvolupament de la teoria geocèntrica exposada en les obres de Ptolomeu (100-170) i resumides en el Almagest.

El model geocèntric va ser una idea original d’Eudoxo de Cnido (390-337 a. C.) i anys després va rebre el suport decidit d’Aristòtil i la seva escola. Aquest model, però, no explicava alguns fenòmens observats, el més important d’ells era el comportament diferent del moviment d’alguns astres quan es comparava aquest amb l’observat per a la majoria de les estrelles. Aquestes semblen sempre moure totes en conjunt, amb la mateixa rapidesa angular, el que fa que, de moviment, mantinguin ‘fixes’ les seves posicions unes respecte de les altres. Per això se’ls va conèixer sempre com «estrelles fixes». No obstant això, certs astres visibles en el firmament nocturn, si bé es movien en conjunt amb les estrelles, semblaven fer-ho amb menor velocitat (moviment directe). De fet, s’observen endarrerir cada dia una mica respecte d’elles, però, a més, i només en certes ocasions, semblen aturar el retard i invertir el seu moviment respecte de les estrelles ‘fixes’ (moviment retrògrad), per després aturar novament, i tornar a reprendre el sentit del moviment d’elles, però sempre amb un petit retard diari (moviment directe). A causa d’aquests canvis aparentment irregulars en el seu moviment a través de les estrelles ‘fixes,’ a aquests astres es va denominar estrelles ‘errants’ o estrelles ‘planetes,’ per a diferenciar-les de les altres.

Va ser Ptolomeo qui es va donar a la tasca de buscar una solució perquè el sistema geocèntric pogués ser compatible amb totes aquestes observacions.

En el sistema ptolemaic la terra és el centre de l’univers i la lluna, el sol, els planetes i les estrelles fixes es troben en esferes de vidre girant al voltant d’ella; per explicar el moviment diferent dels planetes va idear un particular sistema en el qual la Terra no era al centre exacte i els planetes giraven en un epiciclo al voltant d’un punt situat en la circumferència de la seva òrbita o esfera principal (coneguda com ‘deferent’).

 

Els epicicles havien estat una idea original d’Apolonio de Pèrgam (262-190 aC) i millorada per Hiparc de Nicea (190-120 a. C.). Com el planeta gira al voltant del seu epiciclo mentre el centre d’aquest es mou simultàniament sobre l’esfera del seu deferent, s’aconsegueix, per la combinació d’ambdós moviments, que el planeta es mogui en el sentit de les estrelles ‘fixes’ (encara que amb cert petit retard diari) i que, de vegades, reverteixi aquest moviment (de retard) i sembli (per cert període de temps) avançar-se a les estrelles fixes, i amb això s’aconsegueix explicar el moviment retrògrad dels planetes, respecte de les estrelles (veure figura a la dreta). L’esquema ptolemaico, amb tot i els seus complicats epicicles i deferents, va ser acceptat per molts segles per variades raons però, principalment, per donar-li a la raça humana una supremacia i un lloc privilegiat o ‘central’ en l’univers.

Altres estudis importants durant aquesta època van ser: la determinació de la grandària de la Terra, la compilació del primer catàleg estel · lar, el desenvolupament d’un sistema de classificació de les magnituds dels lluentors estelars basat en la lluminositat aparent de les diferents estrelles, la determinació del cicle de Saros per a la predicció dels eclipsis solars i lunars, entre molts altres.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s