Les cèl·lules procariotes són petites, medeixen entre 1-10 µm, i en general viuen aïllades com a organismes unicel·lulars. Trobem aquest tipus d’organització al grup d’éssers vius dels bacteris, que inclou els eubacteris (amb els cianobacteris, abans anomenats cianòfits o algues blaves) i els arqueobacteris.
Una cèl·lula procariota típica té les següents estructures:
- Membrana plasmàtica. És la barrera que separa l’interior de l’exterior cel·lular, una barrera selectiva que permet el pas de tan sols certes substàncies.
- Paret cel·lular. És una estructura rígida que es troba per fora de la membrana cel·lular i que dona forma i protecció a la cèl·lula.
- Immersos al citoplasma es troben ribosomes 70S, més petits que els de les cèl·lules eucariotes. Aquests ribosomes participen a la síntesi de proteïnes, que als procariotes és simultània a la transcripció.
- Podem trobar també al citoplasma grànuls que emmagatzemen diverses substàncies de reserva, com ara lípids o glucogen.
- No tenen nucli sinó que l’ADN de la cèl·lula, una única cadena circular, està concentrat a una regió nuclear o nucleoide. La cadena d’ADN no es troba estructurada en cromosomas, tot i que de vegades rep aquest nom. Amb freqüència els bacteris tenen petites cadenes addicionals d’ADN circular anomenades plasmidis.
- Molts procariotes tenen membranes internes. Els mesosomes són invaginacions de la membrana plasmàtica que realitzen diverses funcions que als eucariotes estan relacionades amb diversos orgànulos: participen en la respiració i en la divisió cel·lulars. Els cianobacteris i els bacteris fotosintètics posseeixen unes membranes internes anomenades tilacoides a les quals es troben els pigments fotosintètics. Aquestes membranes solen situar-se paral·leles a la membrana cel·lular.
- Les cèl·lules procariotes poden presentar flagels que els permeten el moviment. L’estructura d’aquests flagels és molt diferent a la dels flagels eucariotes. Tenen forma d’hèlix i estan formats de manera gairebé exclusiva per subunitats associades d’una única proteïna: la flagel·lina.
biolulia.wordpress.com 