L’oïda i l’equilibri comparteixen diverses característiques comunes, començant per la seva localització: estan situats a la part lateral del crani, en el lòbul temporal. De fet, les estructures que proporcionen la sensació d’equilibri formen part de l’oïda interna. Una altra característica que comparteixen és que els dos sentits són mecanoreceptors.
Però, d’altra banda, es tracta de sentits totalment diferents: l’oïda és un exteroceptor, que capta estímuls procedents de fora de l’organisme, mentre que el sentit de l’equilibri és un propioceptor que detecta la posició i el moviment del propi cos.
L’oïda
El nostre sentit detecta algunes vibracions de l’aire que ens envolta, concretament les que tenen una freqüència entre 200 i 20.000 hertzs. Les vibracions de menor freqüència són percebudes a través del sentit del tacte, mentre que les de major freqüència no són percebudes per nosaltres, encara que alguns animals (per exemple els gossos) sí que poden escoltar-les. Són els ultrasons.
Anatomia de l’orella humana: 1: Orella externa. (2: Pavelló auditiu, 3: Canal auditiu extern) 5: Orella mitjana. (4: Timpà, 6: Ossicles (7: Martell, 8: Enclusa, 9: Estrep. 10: Caixa timpànica) 13: Orella interna: (14: Laberint: 15: Conducte semicircular, 16: Vestíbul: 17: Finestra oval, 18: Finestra rodona. 19: Còclea. 20: Nervi vestibular, 21: Nervi coclear, 22: Conducte auditiu intern.) Altres: 11: Os temporal, 23: Nervi auditiu.
L’estructura de l’oïda
En l’òrgan de l’oïda es distingeixen tres parts: orella externa, orella mitjana i orella interna.
Oïda externa
L’oïda externa consta de pavelló auricular (orella) i conducte auditiu extern. L’orella serveix per captar els sons i portar-los fins al conducte auditiu. En altres animals, a més, permet localitzar la font dels sons, però en el nostre cas, com que no podem moure, necessitem moure el cap per aconseguir-ho. El conducte auditiu, per la seva banda, transmet el so cap a l’interior de l’òrgan, amplificant lleugerament gràcies a un efecte “botzina” (com quan crides a través del buit de les teves mans o d’un tub). També realitza una funció de protecció de la resta de l’òrgan, gràcies a la presència de pèls i d’una substància grassa anomenada cerumen que impedeixen que els cossos estranys arribin fins a l’interior de l’oïda.
Orella mitjana
L’orella mitjana comença amb una membrana anomenada timpà, que vibra quan arriba el so. El timpà funciona com la membrana d’un micròfon: el seu moviment es trasllada al següent grup d’estructures, la cadena d’ossets, que és un amplificador mecànic. La petita vibració que arriba al timpà augmenta la seva amplitud en passar d’un os a un altre. Els ossets són, per aquest ordre, martell, enclusa i estrep.
Els ossets es troben en una cavitat que s’obre a la part inferior formant un conducte, anomenat trompa d’Eustaqui, que desemboca a la faringe. La funció d’aquest conducte és descarregar la pressió que el timpà exerceix sobre la cavitat de l’orella mitjana, evitant que el mateix timpà es trenqui en rebre un soroll fort.
Una mesura de prevenció quan vam sentir un soroll fort, o durant els enlairaments o aterratges en els viatges en avió (quan la pressió varia ràpidament), és mantenir la boca oberta, o mastegar xiclet, per permetre descarregar la pressió.
Esquema del laberint membranós, amb dos seccions: d’un conducte semicircular i de part de la còclea:
1: Perilimfa, 2: Endolimfa.
3: Conductes semicirculars: 4: Posterior, 5: Horitzontal, 6: Superior, 7: Ampul·la.
8: Vestíbul: 9: Òrgans amb otòlits, 10: Utricle, 11: Sàcul, 12: Màcules: de l’utricle i del sàcul. 13: Conducte endolimfàtic, 14: Finestra oval, 15: Finestra rodona, 16: Conducte perilimfàtic.
17: Còclea: 18: Rampa timpànica, 19: Rampa vestibular, 20: Conducte coclear, 21: Òrgan de Corti.
Altres: 22: Orella mitjana: 23: Estrep, 24: Caixa timpànica. En verd: Nervis (facial, branques del vestibular, inici del coclear). En groc: Os temporal. Moviment transmès per l’estrep a la perilimfa de les rampes: Fletxes vermelles
Oïda interna
L’última part de l’oïda és l’oïda interna. En aquesta zona es troben, en realitat, els dos òrgans sensorials dels que parlàvem al principi, el de l’oïda i el de l’equilibri.
L’oïda interna està format per una càpsula òssia farcida d’un líquid, l’endolimfa, encarregat de transmetre les vibracions. Dins de la càpsula hi ha una càmera principal, el vestíbul, de la qual neixen dues estructures diferents: l’aparell vestibular, responsable del sentit de l’equilibri, i el cargol o còclea, on es produeix la sensació d’audició.
El cargol és una estructura espiral la forma recorda la closca d’aquests animals. El diàmetre de la cadena va disminuint progressivament des de la base fins a la seva àpex. En el seu interior apareixen tres canals buits, farcits de endolimfa. El superior es denomina rampa vestibular, i connecta amb un aprimament de la paret de l’oïda interna, la finestra oval, que en l’orella mitjana està connectada a l’estrep. el canal intermedi s’anomena conducte coclear, i en ell es troben els elements sensorials, que transformen les vibracions en impulsos elèctrics i els envien al cervell. El conducte inferior del caragol s’anomena rampa timpànica, i en la seva base connecta amb una altra zona aprimada, la finestra rodona. La finalitat d’aquesta finestra és que el cargol descarregui la pressió produïda pels sons cap l’orella mitjana.
El funcionament de l’oïda
L’oïda externa i l’orella mitjana es limiten a transmetre les vibracions de l’aire, amplificant el senyal gràcies al moviment dels ossets. Aquests transfereixen la vibració a la finestra oval, que connecta directament amb la rampa vestibular del cargol. La vibració dels ossets es trasllada llavors a la endolimfa de la rampa vestibular. La part inferior d’aquesta rampa és una membrana flexible, que puja i baixa en resposta al moviment de l’endolimfa. Però no tota la membrana vibra simultàniament: només ho fa una petita part de la mateixa, la posició depèn de la freqüència del so que arriba al cargol: les freqüències altes fan vibrar la membrana al costat de la finestra oval, mentre que les freqüències baixes fan vibrar la membrana a l’extrem del cargol (apex).
La flexibilitat de la membrana basilar, la qual vibra en rebre els sons, és diferent al llarg del seu recorregut. Això explica que, a mesura que ens anem fent grans, perdem l’audició d’algunes freqüències abans que les d’altres. La pèrdua d’audició comença per les freqüències més altes.
La vibració de la membrana basilar, finalment, es transmet a la rampa timpànica i la recorre fins arribar a la finestra rodona, a través de la qual es descarrega en la cavitat de l’orella mitjana.
El sentit de l’equilibri
El sentit de l’equilibri és un propioceptor que detecta l’acceleració produïda pels moviments del nostre cos. La informació que proporciona és utilitzada pel nostre cervell per mantenir la postura adequada en cada moment i coordinar el moviment, evitant que caiguem en moure’ns.
L’òrgan receptor de l’equilibri es troba localitzat en l’oïda interna, encara que en estructures diferenciades de les que transmeten el so. Consta de dues cavitats (utricle i sàcul) i tres tubs, els canals semicirculars, que es troben farcits de endolimfa. Totes aquestes estructures posseeixen cèl·lules ciliades, capaços de percebre el contacte (quan alguna cosa toca sobre els cilis envien un senyal elèctric al cervell) i unes petites pedretes, anomenades otocònies, que es poden desplaçar per l’interior de l’òrgan quan el cos es mou. En canviar de posició, les otocònies toquen sobre cilis diferents, de manera que l’òrgan pot enviar la informació de la posició al cervell.
biolulia.wordpress.com 