1.4. Associació de cèl·lules. Els teixits.

En biologia, l’agrupació de cèl·lules que tenen la mateixa forma i estan especialitzades en la mateixa funció s’anomena teixit.  Aquestes cèl·lules també tenen un origen embrionari comú. Els teixits es formen a partir de les cèl·lules mares embrionàries, que han patit un procès de diferenciació cel·lular (les cèl·lules s’especialitzen en una determinada funció).

La branca de la biologia que té com a objecte d’estudi els teixits cel·lulars s’anomena histologia.

Els teixits estan formats per les cèl·lules i la matriu extracel·lular produïda per elles. La matriu extracel·lular (també se l’anomena líquid intersticial) és una subtància de naturalesa aquosa que es disposa en l’espai intercel·lular. La composició i quantitat de matriu extracel·lular varia en funció del tipus de teixit.

La matriu extracel·lular és gairebé inexistent en alguns teixits, mentre que en altres és abundant i conté estructures i molècules importants des del punt de vista estructural i funcional. La matriu extracel·lular és un producte de secreció de les cèl·lules que s’acumula més enllà de la membrana plasmàtica. Es troba entre les cè·lules de quasi tots els teixits animals (excepte el teixit epitelial) i actua com a nexe d’unió, omplint els espais intercel·lulars, i donant consistència als teixits i òrgans.

Existeixen quatre tipus de teixits bàsics: Epitelial, Connectiu, Muscular i Nirviós

Teixit epitelial

És un teixit format per cèl·lules molt juntes entre si, sense espai entre elles i amb escassa matriu extracel·lular. Té com a funció recobrir i protegir les superfícies externes i internes de les cavitats i òrgans del cos i segregar substàncies químiques. Se’n distingeix:

1) L’epiteli de revestiment és aquell que recobreix les superfícies de la resta de teixits al organisme. La membrana mucosa està formada per epitelis de revestiment més teixit conjuntiu subjacent. Una part del teixit es troba en contacte amb l’aire o amb els líquids interns; l’altra, unida al teixit conjuntiu, que serà l’encarregat de nodrir l’epiteli (que no està vascularitzat). Entre ambdós teixits hi ha una fina capa anomenada membrana basal.

LOCALITZACIÓ: A la pell (recobreix la superfície del cos), A les mucoses (recobreixen conductes o cavitats de l’interior del cos), Als endotelis (recobrint l’interior dels vasos sanguinis, el cor,… )

FUNCIONS: Té funcions de protecció (com la pell), filtració (epiteli renal) o absorció (epiteli de l’intestí).

 2) L’epiteli glandular, amb funció secretora. Està format per cèl·lules que elaboren substàncies en gran quantitat destinades per a l’exportació. Els productes secretats són molt diversos: enzims (suor, saliva…), hormones, mucus, llet, greix, etc. De vegades es troben aïllades, però normalment s’agrupen en unes estructures pluricel·lulars anomenades glàndules. Segons el medi al qual aboquen el seu contingut es classifiquen en :

 – Glàndules exocrines: aboquen el seu contingut a l’exterior (com ara la suor), o dins el tub digestiu (saliva)

– Glàndules endocrines: aboquen el seu contingut a la sang. Els seus productes són hormones.

Teixit connectiu

És aquell teixit l’origen del qual és el mesènquima embrionari i que té com finalitat servir de sustentació i envoltar la resta de teixits de l’organisme, l’intercanvi de nutrients, la defensa contra infeccions així com la regulació de la calor corporal. És el teixit més abundant i més amplament distribuït de l’organisme. Es distingeixen diversos tipus de teixits conjuntius que es localitzen per tot el cos.

Es composa de diferents tipus cel·lulars molt separats entre ells i matèria intercel·lular.

Cèl·lules

– Fibroblasts i fibròcits: Cèl·lules fonamentals del teixit. Són fixes i de forma allargada o estrellada. Són les encarregades de formar les fibres que són presents en la matèria intercel·lular.

– Histiòcis o macròfags. Cèl·lules mòbils amb capacitat de fagocitar les substàncies alienes al nostre organisme. Són grans i posseixen pseudòpodes (per al moviment i la captura de substàncies).

– Mastòcits o cèl·lules cebades. Cèl·lules arrodonides que contenen grànuls amb diferents substàncies entre les quals cal destacar l’heparina (anticoagulant) o la histamina (responsable de fenòmens al·lèrgics)

– Melanòcits. Cèl·lules que elaboren un pigment fosc, la melanina, la síntesi del qual està estimulat pels raigs ultraviolats del sol i són responsables de la coloració de la pel, el pél, l’iris, etc.

A més a més també podem trobar-hi cèl·lules emigrants procedents de la sang i que penetren en la substància intercel·lular: són els monòcits, i limfòcits que estudiarem en la sang.

Matèria intercel·lular

Està formada per una substància fonamental formada per aigua, proteïnes, derivats dels glúcids ( àcid hialurònic) i altres molècules; immerses en aquesta podem trobar una sèrie de fibres proteiques segregades pels fibroblasts. En tenim tres tipus:

– Fibres col·lagenes. Incolores. Formades per una proteïna: el col·lagen. Són gruixudes, agrupades en feixos, flexibles i resistents a la tracció. Donen consistència als teixits. Per ebullició es transformen en gelatina.

– Fibres reticulars: molt més primes que les de col·làgen. Són de naturalesa química molt semblant al col·lagen.També donen consistència al teixit

– Fibres elàstiques. Constituïdes per altra proteïna, l’elastina, de color groc. Són molt fines i no formen feixos encara que s’entrecreuen amb les fibres col·lagenes. Com que són elàstiques la seua funció és la de permetre el teixit tornar a la seua posició original. Resisteixen l’ebullició.

El teixit conjuntiu no té una estructura uniforme, sinó que en podem trobar diferents tipus segons la consistència de la matèria intercel·lular i l’abundància i distribució de les fibres presents: teixit conjuntiu lax (és el que hem descrit), dens (als tendons, amb major proporció de fibres ), reticular, etc.

Tipus

  2. Teixit adipós. Format fonamentalment per cèl·lules anomenades adipòcits, el interior dels quals es troba ocupat per una gota de greix (triacilglicèrids) que ocupa la part central i relega el nucli cap a la perifèria. Es tracta d’una cèl·lula conjuntiva especialitzada en l’acumulació de reserves

Aquest teixit constitueix un 20% en els homes i un 25% en les dones. Es disposa a la hipodermis on forma el panicle adipós, que en persones obeses pot assolir uns quants centímetres ( “michelines “). La seua distribució pel cos és un caràcter sexual secundari. A més d’aquesta funció de reserva, també actua com a un aïllament tèrmic i de protecció mecànica d’alguns òrgans que envolta, com el fetge, pulmons, etc, o en zones concretes com a la planta dels peus o la coberta dels ronyons.

3. Teixit cartilaginós. El teixit cartilaginós és un teixit connectiu amb funció esquelètica: és present al pavelló de l’orella, envà nasal, articulacions, discs intervertebrals, epiglotis, bronquis i tràquea. En l’embrió forma la matriu de la majoria dels ossos, que posteriorment serà substituïda per teixit ossi.

Es tracta, a l’igual que l’epiteli, d’un teixit no vascularitzat. Les substàncies nutritives passen per difusió a través d’un teixit conjuntiu – pericondri – localitzat en l’exterior del cartílag. Es caracteritza per una matèria intercel·lular sòlida – matriu – formada per fibres de col·lagen i elastina fet que li atorga rigidesa. Les seues cèl·lules anomenades condrioblasts (condriòcits) es troben allotjades en uns buits existents en la matèria intercel·lular (càpsules) Entre la càpsula i la cèl·lula hi ha un espai anomenat llacuna. Cada càpsula pot contindre 1-2(4) condriòcits.

4. Teixit ossi. Es tracta d’un teixit connectiu on la substància intercel·lular és sòlida i es troba calcificada, cosa que li dóna una gran resistència (encara que també posseix una relativa elasticitat). Es troba localitzat als ossos. Les principals funcions d’aquest teixit són:

– Protectora (encèfal i mèdul·la espinal)
– Esquelètica (sosteniment i moviment del cos)
– Hematopoètica (formadora de la sang)
– Reserva activa de ions Ca++

Es tracta d’un teixit que, malgrat la seua aparença estàtica, està en contínua renovació, reabsorbint-se i remodelant-se contínuament per afrontar les demandes d’ions en altres parts del cos i les seues necessitats mecàniques .

 

Teixit muscular

El teixit muscular està constituït per cèl·lules molt especialitzades, les fibres musculars o miòcits, que presenten la propietat de contraure’s: s’escurcen en rebre un estímul nerviós i es relaxen (tornen a la seua posició anterior) en cessar l’estímul.

La capacitat de contraure’s és deguda a l’existència , en el seu citoplasma, d’una sèrie de proteïnes contràctils: l’actina i la miosina.

El teixt muscular constitueix els músculs, responsables juntament amb l’esquelet del moviment del cos. També constituiex les parets dels òrgans i visceres.

Segons les característiques de la contracció i la morfologia cel·lular, es possibledistingirtres tipus de teixit muscular:

• LLIS: cèl·lules fusiformes amb un nucli central. Contracció lenta i involuntària. Paret d’alguns òrgans  i visceres
• ESTRIAT: cèl·lules molt llargues, cilíndriques, amb nombrosos nuclis. Contracció ràpida i voluntària. Forma els músculs que s’insereixen als ossos i que mouen l’esquelet.
• CARDÍAC: Cèl·lules estriades mononuclars (nuclis en posició central), ramificades i unides entre elles formant una malla.  Contracció ràpida i involuntària. Constitueix la massa muscular del cor.

Teixit nerviós

Forma el sistema nerviós que coordina tots els organs i aparells que formen el cos. La funció del sistema nerviós és, també, la de rebre i donar la resposta escaient als estímuls procedents de l’exterior o de l’interior del propi organisme. El teixit nerviós està contituit per dos tipus de cèl·lules:

• Les neurones. La neurona és la unitat funcional i estructural del sistema nerviós. Són cèl·lules especialitzades en la transmissió de l’impuls nerviós.
• Cèl·lules glials. Es troben localitzades entre les neurones i s’encarreguen de protegir i nodrir-les .
  Està formada per una sèrie de cèl·lules d’aspecte estrellat , disperses pel sistema nerviós i amb funció de sosteniment i nutrició de les neurones.