Les cèl·lules són les unitats anatòmiques, funcionals i d’origen de tots els éssers vius. Es tracta de la unitat més petita que du a terme les funcions de nutrició, reproducció i relació.
Tamany de les cèl·lules
Les cèl·lules més petites conegudes corresponen a alguns bacteris, els micoplasmes. Mycoplasma genitalium no té més de 0,2 micres de diàmetre. No obstant això podem dir que aquesta mida minúscul és una excepció. Els bacteris solen mesurar entre 1 i 2 micres de longitud.
Les cèl·lules animals, són una mica més grans. Per exemple els glòbuls vermells mesuren unes 7 micres. Els hepatòcits (cèl·lules del fetge) unes tres vegades més. A l’extrem oposat algunes neurones poden mesurar més d’un metre. Algunes de les cèl·lules més grans corresponen amb els òvuls. Alguns ous d’aus (per exemple les estruços) poden mesurar 7 cm, mentre que l’òvul humà mesura unes 150 micres de diàmetre. En comparació, un espermatozoide humà és molt més petit, ja que comptat tota la longitud del seu flagel (cua) no sobrepassa les 50 micres.
Les cèl·lules vegetals també mostren una enorme diversitat quant a grandàries. Els grans de pol·len poden arribar a mesurar de 200 a 300 micres mentre que algunes cèl·lules dels teixits epidèrmics gairebé són visibles a simple vista.
El que sí podem afirmar és que en general les cèl·lules vegetals són més grans que les animals i aquestes majors que les procariotes. A més, dins d’un mateix tipus cel·lular, la mida sol ser més o menys constant: això vol dir que un animal gran no ha cèl·lules més grans que un altre molt petit. El que tens són més cèl·lules.
I quant a grandària, el més important a considerar és la relació entre els volums del nucli i del citoplasma. Aquesta relació és vital i determina els diferents estadis del cicle cel·lular pels quals les cèl·lules travessen i la pròpia divisió cel·lular.
Forma de les cèl·lules
En general podem dir que la forma de les cèl·lules està determinada bàsicament per la seva funció. També depèn dels seus elements més externs (paret cel·lular, prolongacions com cilis i flagels) i d’altres interns (citoesquelet).
Si aïllem una cèl·lula (animal o vegetal) de totes les seves veïnes, ia més li retirem les seves cobertes i després la introduïm en un mitjà isotònic, la cèl·lula adquireix una forma esfèrica. Aquesta és la forma de les cèl·lules embrionàries pel que podríem deduir que la forma bàsica d’una cèl·lula és aquesta.
Si per contra considerem la forma d’una cèl·lula en el seu medi natural, en el seu context biològic, veurem,. com hem dit, una gran variabilitat. Fins i tot, algunes no posseeixen forma ben definida o permanent.
Solem classificar les cèl·lules com fusiformes (forma de fus), estelades, prismàtiques, aplanades, el·líptiques, globoses o arrodonides …
Per exemple les cèl·lules contràctils solen ser allargades, com les fibres musculars. Les cèl·lules nervioses solen tenir forma d’arbre. Les cèl·lules de l’epiteli intestinal té una superfície plena de plecs (microvellositats) amb la finalitat d’incrementar espectacularment la seva superfície d’absorció. En els mateixos epitelis trobem cèl·lules cúbiques, prismàtiques o aplanades, a manera de les rajoles d’un paviment. Hi ha cèl·lules vegetals que arriben a la plenitud de la seva funció quan fan augmentar de manera espectacular la seva paret cel·lular i com a conseqüència d’això moren i queden buides, a manera de conductes per a la transmissió de la saba.
En definitiva, la varietat cel·lular és tan gran com la pròpia varietat dels éssers vius.
biolulia.wordpress.com 